Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 33)
Els petons i les abraçades
Tant en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no verbal altament significatiu i penetrant. A l’home i a la dona aquest llenguatge els fa bé i l’han de fer servir. De tota manera, com sempre, però en aquest punt més que en cap altre, es pot pecar per defecte o per excés. El punt dolç, doncs, on es troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però no en la necessitat. Si tenim la sort de poder rebre i oferir petons i abraçades, perfecte! Ei!, també poden embafar. Tanmateix, si aquesta oportunitat no es presenta, vés a saber per quines circumstàncies de la vida, hom no s’ha pas de sentir frustrat o fracassat en la relació d’amor. Els mendicants d’afecte fan força pena; els qui no n’admeten, creen rebuig.
Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el comiat d’una carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que no abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa. En general, però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situació. Si hi ha coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que hi siguin, però fets amb molta discreció segons en quin lloc o ambient ens trobem. Jo diria que en llocs molt institucionalitzats (en congressos, en convencions, en parlaments, en esglésies...) amb una bona encaixada de mans ja n’hi hauria d’haver prou. Petons i abraçades hi són excessius. En aquests llocs s’hi ha de sacrificar la bona coneixença i amistat per una general cordialitat i acceptació de tothom.
Tampoc no hi hauria d’haver petons i abraçades la primera vegada que dues persones es coneixen o quan són presentades per un tercer. Una bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que podem fer ja un petó després d’haver dinat o estat una bona estona junts amb el nou conegut. Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles l’amor i l’amistat. El petó representa una salutació calorosa i d’estimació prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l’altra de la cara fent que els llavis, flonjament girats a l’exterior en forma arrodonida, toquin l’altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen tanta intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a boca sí que en connoten.
Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però van un xic més enllà. Quan dues persones s’abracen es comprometen a escoltar-se, a obeir-se, a estimar-se, a ser l’una per a l’altra perquè entre elles hi ha ja certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir matisos molt diversos i significats molt diferents: per una banda, poden ser fluixes o intenses; per l’altra, breus o prolongades. Una abraçada que comprimeixi excessivament un cos a l’altre no és satisfactòria; va més bé que, dins la intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els dos cossos no s’han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant i elevant-se. I, pel que fa a l’abraçada fluixa, no ha de servir per a fer entendre a l’altre que després es mantingui a quatre pams de distància.
Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una salutació entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió, donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet de compartir la vida d’alguna manera o altra.
