Homenatge a la Vall d'Albaida

Josep Piera
Febrer en flor
Febrer, tot i les gelors de la nit, té uns matins de llum amable que enlluernen la mirada. Especialment si a u li agrada passejar pels camps abancalats de les comarques centrals valencianes. A mi, travessar la vall d´Albaida, anant o tornant de Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, en aquests temps d´anuncis primaverals, em resulta una passejada reconfortant. A un llarg, plujós i fred hivern com el que tenim enguany, sol seguir una primavera esplendent, d´una alegria floral que fa somriure l´ànima.
De fa dies que, pels camins i carreteres per on passe a diari amb cotxe, els ametlers em saluden contents; mirar-los és com pillar-los per sorpresa, amb el rubor de la joia a les galtes, o a les branques, millor. També fa dies que les mimoses -cada dia se´n veuen més, de mimoses, als jardins- es mostren amb un deliri de ramells grocs, com les argelagues de la serra, que es muden de festa i amaguen les punxes amb una seductora disfressa de flors. També els arbres van de carnaval, o això sembla, en veure´ls tots tan alegres i acolorits.
L´altre dia vaig veure un arbre que em deixà encantat, de tant bell com se´m mostrava. Era un pruner bord (en diuen «pruno») d´aquests que ara omplin les voreres dels cèntrics carrers de moltes ciutats. No era cap arbret escarransit, aquest pruner, no; hi tenia una esponerosa copa de flors rosades. Tan magnífic em semblà aquell pruner de llum perfumada, que em vaig parar a mirar-lo, com un quadre sense marc. A la memòria em vingué un vers d´un antic poeta xinés -Li Bai (conegut per Li Po)- que acabava de llegir en una delicada versió d´Eduard J. Verger:
«milers de flors al sol, sembla un brocat.
Com pot hom patir sol en primavera?».
Vaig treure el mòbil i li vaig fer una foto. Com un poema visual.