diumenge, 9 de gener del 2011
Els amants Vicent Andrés Estellés
Un dels poemes més universals d'Estellés musicat i recitat per Ovidi Montllor.
Poesia: Mª Mercè Marçal i Miguel Poveda
Cançó del bes sense port
L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.
Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.
Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.
(Mª Mercè Marçal)
Altres poemes
A Virginia Woolf
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.
Montserrat Abelló de "Vida diària. Paraules no dites" (1981)
Decàleg general
La malaltia del poder.
La síndrome del treball.
Els tòpics de les persones.
La socialització de l'horror.
La supervivència de l'odi.
El domini de la realitat oficial.
La influència de la publicitat.
El model de la sexualitat.
La involució de la humanitat.
La inseguretat del llenguatge.
Els transtorns psicòtics.
La mala educació.
Els pensaments codificats.
La vida moderna i la seva frustració.
El simulacre de la realitat.
L'espectacle de la mort.
El retorn a les grans preguntes.
El sentit del temps i de la vida.
La rutina del camí tant diferent.
L'existència en el buit.
Santi Borrell
juny 2009 (del llibre inèdit "La línia verda")
dissabte, 8 de gener del 2011
divendres, 31 de desembre del 2010
En aquests dies de petons i abraçades
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 33)
Els petons i les abraçades
Tant en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no verbal altament significatiu i penetrant. A l’home i a la dona aquest llenguatge els fa bé i l’han de fer servir. De tota manera, com sempre, però en aquest punt més que en cap altre, es pot pecar per defecte o per excés. El punt dolç, doncs, on es troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però no en la necessitat. Si tenim la sort de poder rebre i oferir petons i abraçades, perfecte! Ei!, també poden embafar. Tanmateix, si aquesta oportunitat no es presenta, vés a saber per quines circumstàncies de la vida, hom no s’ha pas de sentir frustrat o fracassat en la relació d’amor. Els mendicants d’afecte fan força pena; els qui no n’admeten, creen rebuig.
Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el comiat d’una carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que no abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa. En general, però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situació. Si hi ha coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que hi siguin, però fets amb molta discreció segons en quin lloc o ambient ens trobem. Jo diria que en llocs molt institucionalitzats (en congressos, en convencions, en parlaments, en esglésies...) amb una bona encaixada de mans ja n’hi hauria d’haver prou. Petons i abraçades hi són excessius. En aquests llocs s’hi ha de sacrificar la bona coneixença i amistat per una general cordialitat i acceptació de tothom.
Tampoc no hi hauria d’haver petons i abraçades la primera vegada que dues persones es coneixen o quan són presentades per un tercer. Una bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que podem fer ja un petó després d’haver dinat o estat una bona estona junts amb el nou conegut. Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles l’amor i l’amistat. El petó representa una salutació calorosa i d’estimació prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l’altra de la cara fent que els llavis, flonjament girats a l’exterior en forma arrodonida, toquin l’altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen tanta intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a boca sí que en connoten.
Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però van un xic més enllà. Quan dues persones s’abracen es comprometen a escoltar-se, a obeir-se, a estimar-se, a ser l’una per a l’altra perquè entre elles hi ha ja certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir matisos molt diversos i significats molt diferents: per una banda, poden ser fluixes o intenses; per l’altra, breus o prolongades. Una abraçada que comprimeixi excessivament un cos a l’altre no és satisfactòria; va més bé que, dins la intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els dos cossos no s’han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant i elevant-se. I, pel que fa a l’abraçada fluixa, no ha de servir per a fer entendre a l’altre que després es mantingui a quatre pams de distància.
Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una salutació entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió, donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet de compartir la vida d’alguna manera o altra.
Els petons i les abraçades
Tant en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no verbal altament significatiu i penetrant. A l’home i a la dona aquest llenguatge els fa bé i l’han de fer servir. De tota manera, com sempre, però en aquest punt més que en cap altre, es pot pecar per defecte o per excés. El punt dolç, doncs, on es troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però no en la necessitat. Si tenim la sort de poder rebre i oferir petons i abraçades, perfecte! Ei!, també poden embafar. Tanmateix, si aquesta oportunitat no es presenta, vés a saber per quines circumstàncies de la vida, hom no s’ha pas de sentir frustrat o fracassat en la relació d’amor. Els mendicants d’afecte fan força pena; els qui no n’admeten, creen rebuig.
Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el comiat d’una carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que no abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa. En general, però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situació. Si hi ha coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que hi siguin, però fets amb molta discreció segons en quin lloc o ambient ens trobem. Jo diria que en llocs molt institucionalitzats (en congressos, en convencions, en parlaments, en esglésies...) amb una bona encaixada de mans ja n’hi hauria d’haver prou. Petons i abraçades hi són excessius. En aquests llocs s’hi ha de sacrificar la bona coneixença i amistat per una general cordialitat i acceptació de tothom.
Tampoc no hi hauria d’haver petons i abraçades la primera vegada que dues persones es coneixen o quan són presentades per un tercer. Una bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que podem fer ja un petó després d’haver dinat o estat una bona estona junts amb el nou conegut. Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles l’amor i l’amistat. El petó representa una salutació calorosa i d’estimació prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l’altra de la cara fent que els llavis, flonjament girats a l’exterior en forma arrodonida, toquin l’altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen tanta intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a boca sí que en connoten.
Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però van un xic més enllà. Quan dues persones s’abracen es comprometen a escoltar-se, a obeir-se, a estimar-se, a ser l’una per a l’altra perquè entre elles hi ha ja certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir matisos molt diversos i significats molt diferents: per una banda, poden ser fluixes o intenses; per l’altra, breus o prolongades. Una abraçada que comprimeixi excessivament un cos a l’altre no és satisfactòria; va més bé que, dins la intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els dos cossos no s’han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant i elevant-se. I, pel que fa a l’abraçada fluixa, no ha de servir per a fer entendre a l’altre que després es mantingui a quatre pams de distància.
Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una salutació entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió, donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet de compartir la vida d’alguna manera o altra.
dilluns, 27 de desembre del 2010
dimecres, 22 de desembre del 2010
Torró i xocolata... per felicitar el Nadal
torró m
DEFINICIÓ:
Massa feta d'ametlles, de pinyons, d'avellanes o de nous torrades, amb mel o feta de coco, fruites confitades, xocolata, etc., que normalment es presenta amb barres rectangulars.
Torrons de Xixona, d'Alacant, d'Agramunt. Una barra de torrons. Torró de massapà, de crema.
ETIMOLOGIA:
D'origen incert, probablement derivat de torrar, amb sufix -ó d'acció; potser també derivat de terra en el sentit de 'terròs', per comparació amb un conglomerat de terra, que donà en català antic terró, terronet, amb assimilació de la -e- a la -ó, afavorida pel verb torrar.
—Digues, xic, com és que riuen
tan contents tots els minyons?
—Pare, perquè avui els donen
neules, vi blanc i torrons.
Ai, dolces festes com són aquestes
les de Nadal, les de Nadal,
les gents se'n riuen quan els nois diuen:
«Neules, neules, torrons i vi blanc».
• «Digues, xic» (popular catalana), dins el recull de Joan Amades, Les cent millors cançons de Nadal (1949)
dijous, 16 de desembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)