La veu del cantautor valencià, investit ahir doctor honoris causa per la Universitat d'Alacant, es va escoltar una vegada més per denunciar la persecució que encara pateix el català al País Valencià. “La llengua en què m' expresse és combatuda per moltes autoritats elegides democràticament, ha molestat i molesta encara”, va dir.
AVUI+ 30 de gener
Cançó de la mare
diumenge, 30 de gener del 2011
divendres, 28 de gener del 2011
dimecres, 26 de gener del 2011
"Mil cretins" de la mà de Ventura Pons
Quinze històries, contemporànies i algunes històriques, basades en relats de Quim Monzó i dirigides per Ventura Pons, on, en clau d’humor i amb valentia, es passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor però sobretot amb l’estupidesa humana, sense concessions, mirant a la cara el díficil equilibri entre vida i misèria humana.
Però de cop s'il·luminen les nits
ALGÚ M’HA CRIDAT
Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
Sota el silenci de les constel•lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s’il•luminen les nits
amb paraules com fl ames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar.
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.
Joan Vinyoli
de EL CALLAT (CINC POEMES DAVANT LA MAR), 1956
Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
Sota el silenci de les constel•lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s’il•luminen les nits
amb paraules com fl ames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar.
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.
Joan Vinyoli
de EL CALLAT (CINC POEMES DAVANT LA MAR), 1956
De Minimàlia i Rodamots d'ahir
La poesia, al cap i a la fi, deu tenir aquesta funció terapèutica:
superar les agressions de la vida a cops de paraules.
Guillem Viladot (Agramunt, Urgell 1922-Barcelona 1999)
Per fi sóc feliç, car he retornat
pel record a l'única veritat:
la literatura.
—Fernando Pessoa, poeta portuguès (1888-1935)
superar les agressions de la vida a cops de paraules.
Guillem Viladot (Agramunt, Urgell 1922-Barcelona 1999)
Per fi sóc feliç, car he retornat
pel record a l'única veritat:
la literatura.
—Fernando Pessoa, poeta portuguès (1888-1935)
diumenge, 23 de gener del 2011
'Nit de Sant Joan'
Un tast per obrir boca: per als qui encara no us heu decidit i també per als qui ja n' estem, de decidits
Comportament lingüístic
“Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen”
Manuel Sanchis Guarner
“La situació és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l’arrel, i simplement hi posem pedaços.”
“Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”
Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol de 2009
dijous, 20 de gener del 2011
Fotografies
S'inauguren avui dues exposicions força interessants, ací us deixe la informació
"Belchite i una llarga postguerra" del fotògraf valencià Francesc Jarque.
A les 19:30h, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània
"Nusos"
A les 20h. en l’edifici La Nau de la Universitat de València s’inaugura una mostra de fotografies de Juan Molpeceres.
Les fotografies totes elles referides al Casal de la Pau
"Belchite i una llarga postguerra" del fotògraf valencià Francesc Jarque.
A les 19:30h, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània
"Nusos"
A les 20h. en l’edifici La Nau de la Universitat de València s’inaugura una mostra de fotografies de Juan Molpeceres.
Les fotografies totes elles referides al Casal de la Pau
dimecres, 19 de gener del 2011
Teatre
La nit de Sant Joan,un musical de la companyia catalana Dagoll Dagom que ara torna a muntar Carles Alberola i que no podem perdre l'oportunitat de veure al teatre Olympia... en català.
dilluns, 17 de gener del 2011
Sant Antoni
A Artà,Mallorca,celebren la festa amb foguerons al carrer, comparteixen el pa,l'embotit i la beguda.
Les fotos són del viatge que férem en gener del 2004 amb un grup d'alumnes de l'IES Campanar
Les fotos són del viatge que férem en gener del 2004 amb un grup d'alumnes de l'IES Campanar
diumenge, 16 de gener del 2011
"Anar a parar caldera"
És l'expressió que utilitzen a Vinalesa un dia com avui, 16 de gener, Sant Honorat. Els veïns i veïnes del poble fan la cua preceptiva amb les seues cassoles, olles i d'altres recipients per arreplegar la "caldera", l'arròs amb fesols i naps que és típic de moltes festes arreu del País Valencià, entre d'altres a la Mare de Déu de Campanar.
dissabte, 15 de gener del 2011
divendres, 14 de gener del 2011
Els personatges principals d'un poema sempre són la suavitat i el vigor dels seus versos (Paul Valéry)
Vaig notar una Esquerda a la Ment,
com si se m’hagués partit el Cervell;
provava d’ajuntar-ho, Costura a Costura,
però no vaig poder fer-ho encaixar.
Vaig intentar que el pensament de darrere
s’ajuntés amb el pensament del davant,
però la Seqüència s’esbullava tota
com Madeixes per Terra.
Emily Dickinson
Sols té importància allò
que no has fet encara.
El que ja has fet és
fugitiu,
independent de tu.
Montserrat Abelló (Tarragona 1918)
com si se m’hagués partit el Cervell;
provava d’ajuntar-ho, Costura a Costura,
però no vaig poder fer-ho encaixar.
Vaig intentar que el pensament de darrere
s’ajuntés amb el pensament del davant,
però la Seqüència s’esbullava tota
com Madeixes per Terra.
Emily Dickinson
Sols té importància allò
que no has fet encara.
El que ja has fet és
fugitiu,
independent de tu.
Montserrat Abelló (Tarragona 1918)
dimecres, 12 de gener del 2011
dimarts, 11 de gener del 2011
No tinguem por, llegim poesia!
Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Jo em donaria a qui em volgués de Josep Palau i Fabre
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Jo em donaria a qui em volgués de Josep Palau i Fabre
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
dilluns, 10 de gener del 2011
Necessitem de la poesia
Participar de l’espectacle quotidià
de trobar tots els sons i les veus,
tots els perfums del vent,
totes les mans ofertes.
Viure la saviesa de l’instant
amb els mots de conéixer i estimar.
vinguen d’on vinguen meravelles.
El plaer profund dels espills
les imatges intenses del gaudi
Palpar en cada cosa
el temps inesgotable.
Els jocs estridents dels infants,
la corfa arrugada d’un vell,
cortines que no amaguen cap monstre,
La mà sobre la taula
parets, mobles i goig.
Ara i ací: la vida
Josep Piera
Un sonet per a tu
Un sonet per a tu que em fas més clar
Tant el dolor fecund com l'alegria
un sonet amb els mots de cada dia
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l’escric, I vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d’alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet pera tu; només això
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguen de debò
Un sonet per a tu que m’ha permès
de dir-te clarament el que volia:
Més enllà de tenir-te no hi ha res
Miquel Martí i Pol
de trobar tots els sons i les veus,
tots els perfums del vent,
totes les mans ofertes.
Viure la saviesa de l’instant
amb els mots de conéixer i estimar.
vinguen d’on vinguen meravelles.
El plaer profund dels espills
les imatges intenses del gaudi
Palpar en cada cosa
el temps inesgotable.
Els jocs estridents dels infants,
la corfa arrugada d’un vell,
cortines que no amaguen cap monstre,
La mà sobre la taula
parets, mobles i goig.
Ara i ací: la vida
Josep Piera
Un sonet per a tu
Un sonet per a tu que em fas més clar
Tant el dolor fecund com l'alegria
un sonet amb els mots de cada dia
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l’escric, I vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d’alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet pera tu; només això
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguen de debò
Un sonet per a tu que m’ha permès
de dir-te clarament el que volia:
Més enllà de tenir-te no hi ha res
Miquel Martí i Pol
diumenge, 9 de gener del 2011
Els amants Vicent Andrés Estellés
Un dels poemes més universals d'Estellés musicat i recitat per Ovidi Montllor.
Poesia: Mª Mercè Marçal i Miguel Poveda
Cançó del bes sense port
L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.
Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.
Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.
(Mª Mercè Marçal)
Altres poemes
A Virginia Woolf
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.
Montserrat Abelló de "Vida diària. Paraules no dites" (1981)
Decàleg general
La malaltia del poder.
La síndrome del treball.
Els tòpics de les persones.
La socialització de l'horror.
La supervivència de l'odi.
El domini de la realitat oficial.
La influència de la publicitat.
El model de la sexualitat.
La involució de la humanitat.
La inseguretat del llenguatge.
Els transtorns psicòtics.
La mala educació.
Els pensaments codificats.
La vida moderna i la seva frustració.
El simulacre de la realitat.
L'espectacle de la mort.
El retorn a les grans preguntes.
El sentit del temps i de la vida.
La rutina del camí tant diferent.
L'existència en el buit.
Santi Borrell
juny 2009 (del llibre inèdit "La línia verda")
dissabte, 8 de gener del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)